Bruno Oro
Actor i dramaturg
Un actor versàtil

Bruno Oro va fundar la Companyia Total Memus juntament amb Clara Segura. Es van espabilar i van crear un enginyós cabaret sota el títol Nena, maca, per favor, les postres.... Ara el veiem per televisió amb Polònia on demostra la seva versatilitat imitant diferentspersonatges de l’actualitat. Se li han obert les portes del TNC però ell no perd l’oremus i segueix encaparrat en els espectacles de creació.

Vas començar amb un tiet que et portava al teatre i d’aquí et va venir la professió?
No. La meva família no era gens teatrera. Hi ha artistes, pintors i músics. Cada final de curs jo feia imitacions dels professors a l’escola. Un professor em va dir que m’havia de dedicar a això. Jo volia ser biòleg. L’any del COU em vaig adonar que les ciències no eren el meu camp. Aquest professor em va donar l’oportunitat de fer un solo còmic en un bar. Tenia disset anys i vaig debutar en aquest bar. Va ser duríssim. Però vaig veure que me’n sortia prou bé. I vaig fer les proves de l’Institut del Teatre. Mai havia fet teatre. Mai.

No havies trepitjat un teatre?
No, no. Havia anat a veure alguna obra amb l’escola. Obligat. No m’agradava el teatre. M’agradava el cinema.

Ves per on. I d’aquí a fer un Hamlet un pas.
No dic que no, però passa més per fer les meves pròpies obres. I de tant en tant fent un paper com el que faig a Arcàdia . Em va fascinar i penso que ho he de fer perquè em dirigeixin altres directors i aprendre coses. Treballar amb la Clara Segura representa una societat molt limitada. Ella treballa per la seva banda i jo també he de fer les meves coses. I evidentment quan hi ha personatges com el que estic interpretant ara, amb molta riquesa i que a mi m’enriqueixen molt , ho he de fer. Seria tonto si no ho fes.

Bruno Oro de sobte entra al TNC. Fa anys et van cridar amb motiu dels actes sobre Verdaguer però ara entres a fer un gran paper. La televisió mana molt?
Hi ha una mica de tot. Per damunt de tot, la meva formació és teatral. Amb la Clara vam fer la nostra pròpia companyia i els nostres propis espectacles. Això dins del teatre es valora molt. És una raó de pes de la gent que ha confiat en mi al TNC. No sóc un actor que ho puc fer millor o pitjor sinó que a més treballo els meus textos i ha començat des de zero amb una companyia en la que hi crec.

Sí, però Nena Maca... fa molts anys que està girant. Si ara es fixen en tu vols dir que no és perquè la televisió ha estat el revulsiu?
Es clar. La tele té la força de la gent. Les masses. Evidentment ajuda. I a més en un producte com Polònia, que agrada a tothom i que és original. No fa mal a la creativitat que un actor de teatre faci televisió o viceversa. Tot ajuda. No seria sincer si digués que la televisió no ajuda. És evident que ajuda.

Quin record tens del Teatre Malic?
Preciós. A més va ser fantàstic fer Nena, maca, per favor, les postres... en aquell escenari. Recordo que actuàvem al Bar Fusina quan ens van veure els del Malic i ens van dir d’actuar allà. I pràcticament va ser l’última obra que es va fer abans de tancar.

Era una obra de creació.
Sí, sí. Era nostra. No ens ho va dirigir ningú. Amb la Clara sempre treballem així. Jo escric més i ella dirigeix. A part, escriure per a ella és un luxe, perquè és una actriu impressionant. Una bèstia. Allò va ser una cosa molt original nostra. Una bogeria. La vam començar a fer en un bar d’un amic meu de Cadaquès i va acabar fent més de cent bolos. Realment la Clara i jo hem fet el teatre de tartana. Hem anat per les Espanyes amb aquest espectacle. Amb el cotxe. Amb el número El suero del brasileny. El piano. Tot carregat. Es clar. Això et dona unes taules realment.

Aquest ferum de cabaret t’ha donat versatilitat com actor i posteriorment t’ha servit per imitar polítics i altres personatges a la televisió.
De fet el Toni Soler em va veure el teatre i d’aquí va venir el càsting. Veien que era capaç de fer molts personatges diferents. Penso que a l’hora de treballar amb textos més seriosos, com és el cas d’Arcàdia, també va molt bé, perquè tens taules. La gent té una idea equivocada de l’humor. Es pensen que tu ets un actor còmic i fas imitacions. Compte! Jo sóc un actor. Sé imitar i la comèdia és la llavor. A França en diuen comédiens dels actors. Si no portes bé la comèdia et perds una gran part del que és el teatre. El que és la música, el ritme, els valors fonamentals del teatre.

Pesa abandonar la creativitat d’un espectacle de producció pròpia a formar part d’una maquinària aliena com una companyia del TNC?
Em quedo amb la creació per una qüestió de que a mi m’encanta imaginar i escriure. Però venir al TNC dona una comoditat fantàstica. Acostumat a haver de posar diners de la teva butxaca per comprar una cadira, i arribar aquí i veure que ells et posen la cadira... això és impagable.

Comoditat.
Exactament. O que et planxin la camisa i te la rentin cada dia. Tot això és fantàstic. És la burgesia.

Burgesia decadent, que dirien els leninistes.
Això passa també a la televisió i a tots els estaments públics. És inevitable.

Però ha de ser.
Sí. I com actor és agraït arribar a un camerino i tens el teu sofà. I no fa fred o et mors de calor. Hauria de ser un fet normal treballar en condicions. El que no és normal és anar de bolos i trobar-te teatres amb teles d’aranya a la taula on has de planxar la camisa i capes d’un metre de pols. Això no és normal. Per tant, ni un extrem ni un altre. Sí que hi ha un romanticisme de l’actor en gira, l’actor en bolos. Ens pixem de riure en veure el que ens trobem a certs pobles. I és una font de creativitat i d’inspiració molt bona. A sobre.

Com és la teva relació amb una companyia tan gran com la del TNC?
Cada cas és diferent. Cada obra és una feina nova. En aquest cas (Arcàdia) la relació és fantàstica. Som un grup d’actors i actrius sense cap divisme ni egoisme. Hem estat conscients que l’obra és molt difícil. Són tres hores. Ens hi hem posat tots molt a fons. Hem rigut molt. Estem gaudint molt perquè està ple cada nit. És l’ideal que tot actor somia. El Ramon Simó és fantàstic. És un tio molt generós. Et fa gaudir de l’obra. La té molt clara. En aquest sentit no tinc cap queixa. Igual t’estaria parlant d’una altra grup d’actors o un altre director, t’estaria dient això però no ho creuria. Però no es el cas.

I en aquest cas ho creus?
Sí. Perquè realment no hi ha més que veure el resultat damunt l’escenari. Estem gaudint molt.

Des de l’Star system és fàcil que se’t pugi l’ego al cap?
I tant. Has de vigilar molt. És diferent si has començat partint de zero. Currant-ho tu. És lògic que un nano que surt en un culebrot es pugui tornar una mica imbècil. És normal, quan algú el para pel carrer i li diu que guapo és. Ja estic de tornada d’això. Ho he viscut molt perquè sempre he estat amb gent que han estat coneguts. La Clara sortia a la pel•lícula de l’Amenabar i jo actuava al teatre amb ella. I a mi no em coneixia ni Déu. És perillós i has de vigilar. Sobretot per certes actituds a l’hora de treballar envers gent que no tenen l’èxit que tu tens però que es mereixen el mateix respecte que qualsevol altra persona. Això sí que passa. Tu passes un dia de no ser ningú a ser algú i et veus amb el dret de fer o dir certes coses. I això s’ha de vigilar molt perquè ho fas inconscientment.

Com veus la situació dels teus companys de promoció de l’Institut?
És difícil però igual que altres països. Vaig estudiar a Anglaterra i també era molt difícil. Jo volia treballar allà i no podia per una qüestió d’accent. A cada país hi ha els problemes que hi ha. Aquí penso que no hi ha gaire suport per a la gent que fa teatre o dansa o música. A França això no és així. Tampoc pot treballar tothom. També és cert que no tothom té els mateixos interessos. Tinc companys de professió que el fet d’estar a l’ombra és un desig. Per exemple fer teatre infantil, de carrer i anar per festivals europeus. I estan encantats. I són molt bons. I no surten a Polònia ni al Cor de la ciutat però estan més contents que jo.

Parles en present del teu espectacle amb Clara. Encara no l’heu matat.
Encara hi ha gent que no l’ha vist. També ens divertim molt. Estem en nous projectes. Hem escrit un llargmetratge i seguirem fent obres de teatre.

Teniu alguna cosa nova al calaix?
Al calaix no, però al cap sí. No trigarem massa en desenvolupar-ho. A la Clara i a mi ens agrada molt treballar junts. És qüestió de trobar un temps en que ella pugui i jo també.

Com a generador de creativitat, com veus aquest final d’etapa en la que les companyies històriques creadores d’espectacles estan arribant al final sense que ningú amb la mateixa estructura de companyia prengui el relleu?
Veig que pocs actors treballen com nosaltres. Amb els seus propis textos. Es creu molt en la trucada. Ja em trucaran. En això la televisió ha fet una mica de mal perquè ha matat una mica la creativitat. Jo vaig començar fent això d’escriure perquè m’avorria. Estava enmig d’una gira on tenia un paper petit i la manera de sortir-me era escriure les meves coses. I vaig trobar la Clara i va ser perfecte. Trobo que els actors haurien de fer més el que els hi demani el cos. Textos d’amics, o textos seus. A bars, o on sigui. Però no s’ha de tenir por d’actuar en espais que no són estrictament teatres.

Tal com està el panorama, el futur deixa de ser de les companyies per passar a ser de les grans productores privades o centres escènics de capital públic?
Sí, sí. Ara tal i com està muntat és això. No hi ha gaire iniciatives de grups teatrals. Ni tampoc hi ha ajudes, per altra banda. Les poques iniciatives que hi ha no tenen prou suport. A nosaltres sempre ens han rebutjat la subvenció.

Com pot ser que un espectacle com el vostre no hagi tingut suport de les administracions de torn?
No, no. Jo he demanat dos cops subvenció. I no me l’han donada. I penso que teníem tots els números per rebre-la. Més subvenció, que la Clara i jo que ens ho fem tot i que no tenim ni un duro i que ho posem tot nosaltres... i que a més a més fem espectacles amb dues cadires... i que no cal una gran subvenció... els sous... doncs no. Es clar, desanima molt. D’èxit hem tingut. A més a més som coneguts. Quan no ho érem perquè no ho érem. Però quan ho som, què? No té gaire lògica. Les companyies que fan ara els trenta anys sí que tenen subvenció. Però les petites, que ara comencen...

Albert Miret
Teatralnet