Bruno Oro: "No sóc un mediàtic que se n'aprofita"

Text Núria Martorell
Foto Danny Caminal

Com va sorgir aquest compacte?
Per a No et moguis, l'obra que vaig fer amb Clara Segura, vaig crear Napoli, la peça que bateja a l'àlbum. El meu professor de piano i composició, Maurici Villavecchia, un dia va escoltar aquesta i altres peces i em va dir, '¿d'on les treus?, ¿per què no en compons dues de cada tipus, una altra balada, marxosa... i fas un disc?' M'agrada tant escriure, guions o el que sigui, que va ser fàcil. Totes són lletres divertides, amb un punt d'humor.

És llavors un disc seriós?
És el més seriós que he fet.

I per què canta en italià?
Quan fa poc vaig conèixer la meva família napolitana per part paterna, em vaig revolucionar. I cantar en aquest idioma em serveix com a màscara, per perdre la vergonya que implica llançar-me a cantar.

Però, que potser té vergonya?
I tant que sí!

Si no fos famós com a humorista, ¿li farien cas com a músic?
Descontextualitzo la meva fama d'aquest disc. Admiro tant la música, que seria incapaç de fer un cagarro. No sóc un mediàtic que se n'aprofita. Sóc un actor que s'ha pogut pagar aquest capritx.

A més, el coneixen a Catalunya per la seva faceta d'actor de teatre i, sobretot, de televisió (Polònia i Vinagre), però ¿com s'ho muntarà per donar-se a conèixer fora?
Bé, és cert que fora de Catalunya hauré de començar de zero, però això és un repte fantàstic.

S'atreviria a presentar aquest disc a Nàpols?
És clar que sí, m'encantaria.

I en català o en castellà?
De fet, en el recital cantaré dues peces noves que no són en italià. Una es titula Ciao i va sorgir després que Stephen Hawking anunciés la fi del món, qüestió que aprofito per dir-li de passada ciao a la crisi. I hi ha una altra sorpresa dedicada a una persona molt especial, que estarà present aquesta nit.

Per part de mare, prové d'una família de pintors molt lligada a Dalí, els Pichot, i el seu vincle amb Cadaqués és evident: totes les fotos de la caràtula són d'allà. ¿Com és que no es va posar a pintar?
"Cadaqués i res més", que deia Dalí. Les meves facultats plàstiques són inexistents.

Com pot cantar a Napoli: "Per a mi la pau existeix només a Nàpols", veient com està el pati?
Hi ha una espècie de caos harmònic i constant que em fascina. Nàpols és un divertimento gens violent, malgrat el que pensa la gent.

I com es porta que la teva noia et canviï "per un cirurgià plàstic anomenat Guianandrea, que té una llanxa i un gos preciós" ho canta a Sí, sí, sí.
No és una història biogràfica, però em vaig inspirar en la clàssica trobada amb l'exnòvia que et comença a parlar del seu nou nòvio i em vaig imaginar algú així de grotesc...

I després hi ha l'estrofa de Rocío en què ella pregunta: "Però tu... ¿només vols follar o t'agrado? I ell es voldria morir, pobret... / Diu... mira, jo, realment.... ¿Oi que aquesta lletra sí que és biogràfica?
Ehem... sí. M'ho va preguntar una actriu, perquè estan totes molt boges i fan coses així d'exagerades.

I què li va contestar a la boja?
Deixi que ho expliqui al recital.

A qui enyora més de Polònia: Acebes, Artur Mas o María Teresa Fernández de la Vega?
Acebes, perquè és un personatge histriònic, tan exaltat i intolerable que el porta a una paròdia de si mateix que mai supera l'original. Té una esquizofrènia interpretativa molt agraïda que permet deixar-se anar al màxim. Tots els fantasmes els podies purificar en un gag.

Se li ha enganxat algun tic d'ells?
Més aviat a ells se'ls ha enganxat algun tic meu.

El Periodico