BRUNO Oro Pichot Actor, nét del pintor Ramon Pichot

Ramon Pichot era un pintor figuerenc que volia traslladar-nos la realitat des d’un gran domini de la tècnica i el dibuix. L’actor Bruno Oro Pichot és el seu nét. Conegut pel programa televisiu d’humor «Polònia» i la sèrie «El cor de la ciutat», recorda l’avi i parla del món televisiu.

Bruno Oro (Barcelona, 1978) es considera cadaquesenc, localitat on recarrega bateries. Com a actor, ha saltat a la fama amb les caricatures polítiques de Polònia, a TV3. Ara s’iniciarà en el difícil món del cinema. Mentrestant, el Museu d’Art de Girona homenatja l’obra del seu avi, el figuerenc Ramon Pichot (1924-1996), amb un exposició.

A la família Pichot tenen una dinastia artística, tant de músics com de pintors; l’ha influït això a dedicar-se al teatre?
Sí, és clar. Perquè la sensibilitat que es respira a casa ja va molt amb el tema. I mai s’han plantejat fer-me canviar d’idea.

Que és el que sol passar...
Que és el que passa amb una professió com la faràndula. Va ser el meu avi, en Ramon, qui va dir: «Compte amb aquest món de la faràndula, que és molt perillós!». Ell, que era el més artista, va ser el més reticent, perquè quan ets artista, t’adones de la dificultat que té aquest món.

El seu avi era un apassionat del dibuix, el recorda dibuixant?
Sí, el recordo dibuixant, a Cadaqués. Estava constantment amb aquesta mirada de pintor, a l’aguait. I en qualsevol moment podia descobrir un tema i dibuixar- lo. Això és una cosa que cadascú, per deformació professional, fem. En el meu cas, sempre busco una escena. Estàs en un cafè mirant la gent, i t’imagines coses...

A l’exposició del Museu d’Art hi ha dibuixos, pastels i guaixos del seu avi; hi ha algun quadre al qual tingui una estimació especial i sigui a l’exposició?
Precisament n’hi ha un de la becaina de la meva àvia, que crec que és Ani ajaguda al sofà. Quan la va veure adormida, em va dir: «Mira l’Ani, com s’ha quedat adormida; que és maca!». Va pujar a dalt, va fer un esborrany. Després va fer un pastel.

Li comentava coses sobre l’art?
Jo vaig fer la vida amb el meu avi. I em va fer de pare. Per tant, el recordo més com a persona que no pas com artista. Quan tornava de l’escola, pujava al seu estudi a explicar-li com m’havia anat, i ell estava amb una model despullada al davant, i anàvem parlant, mentre hi havia aquella noia. Era la cosa més natural del món. Jo gairebé ni me la mirava, ell anava pintant, i parlàvem. Jo tenia divuit anys quan ell va morir. Segurament si hagués mort més tard, haguéssim parlat més de pintura... Recordo que era un apassionat de Gauguin, de Renoir, de Cézanne. Dels impressionistes. També dels clàssics, de Velázquez, de Rembrandt... Però amb qui parlava més de pintura era amb l’Antonio, el seu germà. S’asseien al pati a Cadaqués, i s’estaven hores parlant de colors i tonalitats. A vegades estaves amb ell a la platja i et deia: «Mira, mira quins vermells que hi ha aquí! Quins marbres!». I li deies: «Què vols dir quins marbres?». Ell veia colors on ningú els veia (riem).

No l’ajudava a dibuixar?
Mai volia imposar res.

Cadaqués continua sent una meca d’artistes, o ha perdut?
Tot es degrada. Però segueix sent un centre de màgia i sensibilitat.És un poble on, exceptuant l’agost, s’hi està molt tranquil. I s’hi respira una atmosfera especial. T’atrapa. Per tant, Cadaqués és un centre d’atracció. També hi ha nous rics que es fan els artistes.

No es cansa d’estar al Polònia i seguir en el culebrot de tarda de TV3, o s’ha d’aprofitar la feina mentre duri?
El meu personatge del culebrot està allunyat. Em va bé perquè el Polònia està funcionant molt bé. És cert que fer massa coses no és bo. A la nostra professió, que és una muntanya russa, és difícil dir que no.

Què li diuen els convergents, perquè el seu personatge d’Artur Mas els deu desagradar força, oi?
(Riu) Hi ha de tot. El mateix Artur Mas ha estat molt educat amb mi. I ho assumeix perquè els polítics han d’assumir que ells porten un personatge al damunt. I és com nosaltres els veiem. És un pacte que han de suportar. No li fan cap retret? Home, sí! Et diuen: «Això jo no ho faig!» (riu).

Li ha agafat tant l’aire a Matías Prats que a vegades sembla que el presentador real faci brometes del Polònia, s’hi ha fixat?
Sí, sí. És clar; com que la gent està acostumada al Polònia, sembla que en Matías imiti a l’imitador. I no a l’inrevés.

Què li diuen els convergents, perquè el seu personatge d’Artur Mas els deu desagradar força, oi?
(Riu) Hi ha de tot. El mateix Artur Mas ha estat molt educat amb mi. I ho assumeix perquè els polítics han d’assumir que ells porten un personatge al damunt. I és com nosaltres els veiem. És un pacte que han de suportar.

No li fan cap retret?
Home, sí! Et diuen: «Això jo no ho faig!» (riu).

Com treballa els personatges?
Excepte personatges que has escoltat molt, com l’Aznar o l’Acebes, agafes vídeos. Assages el tipus de veu.

Si fa papers que van una mica de sobrats, no té por que la gent pensi que és així realment?
No, perquè el mèrit és fer-los a fons. Si no t’involucres, acabes jutjant el teu personatge. No pots jutjar-lo. Tothom té el seu costat dolent. Podem canalitzar a través del personatge aquest cantó. I a vegades és una bona teràpia (riu).

Tan difícil és aconseguir que triomfi un Polònia a les Espanyes?
Els catalans tenim un humor molt britànic. És una mica més subtil. Això no vol dir que a Madrid o a València no funcionés el Mire usté. O al País Basc, on tenen el ¡Vaya semanita! Però en el conjunt d’Espanya és difícil. I és difícil perquè nosaltres coneixem més la realitat catalana. Si a Andalusia fessis en Chaves, seria més viable.

Li agradaria fer papers, entre cometes, més seriosos?
Al teatre ho faig. Ara faré un muntatge al Nacional que s’estrena al maig. I al cinema hem fet un guió amb un amic. És un paper dramàtic. Ell és el realitzador del Polònia. Crec que el cinema és el gran salt.

Què li recomanaria a un jove que comença?
Que no esperés que li truquin. Que escrigui textos, que actuï en un bar o una plaça per agafar taules. Perquè vegin que és una mica creador. Que toqui moltes tecles: que aprengui llengües, dansa, formació corporal. Allò que li agradi més. Un actor és moltes coses, i et poden agafar per a una pel·lícula perquè cantes.

Però això és ser Superman!
En el teatre s’intenta crear l’actor total. No pot ser que un actor no afini. O que no se sàpiga moure un mínim.

MOISÈS DE PABLO

DIARI DE GIRONA