Estrangers a l'Empordà
Bruno ORO Pichot

Bruno Oro Pichot s'ha convertit en els últims anys en una cara coneguda per a molts catalans aficionats a la sàtira política. Les seves imitacions al Polònia, ja sigui en el paper d'Artur Mas o com a Maria Teresa Fernández de la Vega, li han valgut el reconeixement d'un públic al que progressivament ha anat seduint amb les seves dots interpretatives. A més d'actuar, en Bruno també fa ràdio, escriu guions i actualment es troba immers en la preparació d'un disc de cançons italianes. L'anem a trobar a Cadaqués i ens rep al menjador de casa seva, relaxat pels beneficiosos efectes d'un gèlid bany hivernal.

La seva rebesàvia es va enamorar d'una península. Van haver d'esculpir la roca amb dinamita i fer-hi bancals de pedra seca per poder construir la casa. Així va ser com els Pichot es van convertir en la primera família de Figueres en instal·lar-se a Cadaqués a finals del s.XIX, i van ser ells els que recomanarien als Dalí l'estiueig en aquest petit poble incrustat al peu del Cap de Creus. En Bruno és descendent d'aquesta il·lustre saga d'artistes, i "ja de ben petit sentia parlar d'art a casa cada dia, per a mi era una cosa natural, i això marca. Tot i així, el meu somni d'infància era ser biòleg, m'imaginava fotografiant les balenes i salvant els goril·les. Però també era molt pallasso, i a l'escola vaig imitar els professors cada final de curs, fins que vaig acabar el batxillerat. Després vaig entrar a l'Institut del Teatre i més endavant aquestes imitacions del cole em van ajudar a caracteritzar els meus personatges del Polònia."

Quina és la teva relació amb Cadaqués?
No és només d'estiueig, sinó familiar. Hi he passat els estius jugant a ping-pong amb els cosins, corrent descalç per les roques, agafant garotes o anant amb barca. Per a mi la joia del viure és Cadaqués. La fugida de Barcelona és sempre cap aquí, un lloc que domino plenament i que alhora sempre em sorprèn. No he passat mai un cap d'any fora de Cadaqués. Sempre dic que viatjo poc perquè lamentablement tinc Cadaqués.

En la teva faceta com a comediant, fins a quin punt Dalí i el surrealisme han pogut influir en la teva concepció de l'humor?
Tot i que m'interessa molt la seva pintura, en la mesura que reflecteix els colors que conec, m'agrada més com a escriptor. El Diari d'un geni o La vida secreta de Salvador Dalí són divertidíssims, i d'una brillantor extraordinària. De fet, ell sempre deia que era millor escrivint que pintant. A més, a mi també m'interessen els clàssics, per això m'atrau, perquè combina aquest classicisme amb la ironia, que es la meva pedra de toc. Transmet una lleugeresa que ho fa molt agradable de llegir. Un humor fi, molt característic de l'Empordà, i que he viscut molt a casa amb el meu tiet Antoni. Té aquest toc llunàtic que propicia un tipus de sensibilitat, i que manté afinat el sentit de l'absurd. L'humor ha de sortir de dins, és innat. Actua de forma semblanta la Tramuntana, que arriba de sobte, i ho purga tot. És una qüestió d'instint, no es pot teoritzar perquè se li treu la frescor i l'enginy. Un acudit és com la música, si te l'han d'explicar perd tota la gràcia, s'ha de sentir. Per això la paraula pren ple significat quan es recorda la seva etimologia referent als diferents humors que segons la medicina antiga conformaven la fisiologia humana.

Suposo que molts personatges anònims de Cadaqués, amb les seves petites genialitats, et deuen inspirar.
El geni més ultralocal, com la Lídia, i el més universal, com Dalí, s'han trobat a Cadaqués, i un ha inspirat a l'altre. Pot venir el més xalat de Nova York i no superar mai a un pescador, ni en saviesa, ni en sentit de l'humor. La gent de Cadaqués té un coneixement del món quotidià que és fascinant, i en això ningú els pot. Aquest poble té una màgia que atrapa als nouvinguts, per això s'ha fet llegenda de personatges tan rics en matisos i bogeria com la Lídia, que era capaç de donar sentit a tot allò que observava.

Alguna idea?
M'agradaria posar un bar a la riba Pichot, per fer-hi actuacions. A l'estiu aquí hi ha gent boníssima, hi vénen tota classe d'artistes, i m'agradaria instaurar un punt on tot això trobés una referència.

Diga'm expressions o paraules d'aquí que not'agradaria que es perdessin.
Moltes les he aprés del meu amic Llorenç, que amb 25 anys ja és un pescador dels de tota la vida i té un vocabulari extraordinari. Sempre m'han fet gràcia les formes pejoratives: "Que et donguin pel cul amb una canya esquerdada", "Ves a kardar muts que no parlen" o "És més lleig que una molla esventrada", també hi ha paraules molt maques com: "gamat" o "vestruç". Tot això es conserva perquè la gent ho diu, i com que té gràcia es manté amb cert orgull. És cultura popular, que és la més bonica que hi ha.

Ha canviat la teva relació amb els cadaquesencs després d'haver assolit certa fama?
A Cadaqués la gent no fa cas als famosos, n'hi ha hagut que han marxat perquè ningú se'ls mirava. A els meus amics els és igual que surti a la tele, i si algun cop en parlem em diuen: "Aquestes coses has de fer... si que estàs tombat", i passen a un altre tema. Per això, faci el que faci en la meva vida, aquí sempre m'hi sentiré com a casa.

Pau Guinart
Andrea Ferrés

GUIA DE L'EMPORDÀ