Bruno Oro: "Seria absurd no aprofitar la fama"

És el noi de moda, això sens dubte! La majoria el coneixem per les seves brillants imitacions a Polònia (teniu en ment l'Acebes o l'Artur Mas?), pels gags de Vinagre o pel paper de pastillerque feia a El Cor de la Ciutat però la veritat és que fa anys que fa mèrits al teatre.

Com que no es pot estar quiet ara s'ha llençat a la piscina del món musical i el 28 de novembre ens presenta en directe a l'Auditori el seu primer disc, Napoli, amb 14 cançons en italià compostes i cantades per ell, en algunes de les quals també el podreu veure al piano i als teclats. Polifacètic i espaviladet el noi, oi?

Blues, jazz, funk... Tot això barrejat amb reminiscències de la cançó italiana és el que trobareu en aquest primer disc, que Bruno Oro defensa a capa i espasa pel que fa a la seva qualitat, tot i que amb certs dubtes sobre les seves possibilitats d'èxit comercial. Però si aquí no cala, potser ho farà a Itàlia, qui sap! Si ho fes, ha promès que aniria a Nàpols a resar a la verge. En som testimonis!

Saps que t'acusaran d'aprofitar la teva fama per entrar al món de la música. Què els respondràs quan ho facin?

Els respondré que no me n'he aprofitat. No puc fer res per deixar de tenir la fama i penso que tothom que ho hagués tingut ho hagués aprofitat, seria absurd no fer-ho. D'altra banda, també crec que és nociva, que em pot perjudicar, precisament perquè la gent pot pensar que me n'he aprofitat. Amb la fama no són tot roses.

Tu mateix dius que a nivell comercial no tens cap mena de futur. Per què?

Perquè és molt difícil treure-hi un rendiment econòmic cantant en italià en un moment en què no es venen discos. Però no ho he fet per això, la meva font d'ingressos és com a actor, ho he fet per passar-m'ho bé.

Ven-me la teva veu!

És una veu greu, poc freqüent al pop, un gènere en què normalment són més agudes i més càlides. Potser trobo a faltar el registre alt però no em preocupa gaire perquè al ser actor explico les cançons. Perquè jo, de fet, no sóc cantant, sóc actor.

A l'escenari, doncs, veurem també el Bruno actor?

I tant! Al directe més que al disc.

No cantes en català ni en castellà perquè et fa vergonya. I no te'n fa, en canvi, disfressar-te?

No, a hores d'ara ja no me'n fa actuar. Des que era petit he estat un pallasso en potència, un bufó. Però cantar sempre m'ha fet molt respecte perquè has d'estar molt segur, sobretot si és una lletra emotiva, tot i que per a mi és com fer un personatge. L'italià em serveix per distanciar-me una mica...

D'on ve aquesta història personal lligada a Itàlia?

Del meu avi patern, que era napolità. Va venir a Espanya per feina i hi va conèixer la meva àvia. El meu pare es va criar aquí però a la manera italiana i a casa dels meus avis sempre s'ha parlat en italià, o sigui que el vaig aprendre de petit. A Itàlia hi vaig anar de gran, amb vint-i-cinc anys, per conèixer la meva família paterna i me'n vaig enamorar.

Moltes de les teves lletres parlen de la mort. N'has parlat amb un psicòleg?

Sí, n'he parlat, t'ajuda a veure la vida amb perspectiva. La mort és un tema que m'obsessiona, certament. Des de petit he estat molt conscient de la mort, sobretot perquè vaig perdre el pare amb 15 anys i l'avi matern amb 18, a més de viure la mort de diversos amics, cosa que em va impactar molt. Vols trobar-hi un perquè....

Quan tindrem el segon disc?

A finals de 2009 o principis de 2010. Ja tinc 5 temes fets!

Continuaràs amb el mateix estil?

Serà diferent, més extrem.

Vols dir més roquer?

No, més divers. Tindrà temes més íntims i temes més ballables perquè vull que el proper treball sigui encara més ballable.

Vols dir que vols que se senti a les discoteques...

Tant debò! Això seria tot un èxit!

Meritxell Doncel
Web de l'Ajuntament de Barcelona