BRUNO ORO És conegut per ser l’Acebes, el Matías Prados, la Fernández de la Vega i l’Artur Mas en el programa Polònia de TV3, i també per ser el Cristian a la sèrie El cor de la ciutat de la mateixa cadena televisiva. Però aquest actor barceloní de 28 anys toca moltes tecles. En el seu currículum no hi falten treballs en muntatges teatrals i aparicions en cinema; també fa ràdio col·laborant en el programa Minoria Absoluta de RAC1, i darrerament el podem veure en un anunci publicitari (icat.fm).

 

 

Ràdio, teatre, cinema, televisió, publicitat... Un actor “tot terreny”. Per què t’agrada i així ho vols o per què per viure d’això no es pot dir mai que no a cap proposta?
Per les dues coses. No es pot dir mai que no a res que suposi un repte i, per tant, s’han d’intentar tots el camps. Sóc un cul inquiet. Però es pot dir que no a moltes coses, a coses que no et facin evolucionar, no les necessites, que s’allunyin molt de la teva carrera, dels teus objectius.

 

És veritat allò que diuen que quan un explica que vol dedicar-se al “món de la faràndula” l’entorn familiar intenta treure-li del cap? Ha estat el teu cas?
No, en absolut. El meu entorn familiar és totalment artístic. Estic envoltat de pintors. La família Pitxot, per part de mare, és de Cadaqués, i això vol dir que sempre hem viscut amb l’art molt a prop (les crítiques, les inauguracions,...). A la meva família hi hagut músics, pintors i escriptors.

 

Ets llicenciat per l’Institut del Teatre de Barcelona, en Art Dramàtic pel Rose Bruford College of Drama de Londres, tens formació en piano, cant, dansa, commedia dell' arte... Tu ets dels què penses que per molta vocació si no hi ha una bona formació, res de res?
Seria a l’inrevés. Per molta formació si no hi ha vocació res de res. Un cop tens la vocació, t’has de formar. Un actor quantes més coses sàpiga fer, millor, i ha de saber cantar. Un actor que no sap cantar és com un forn que no pot gratinar, és una llàstima. I el piano... és que a mi m’apassiona la música i des dels quinze anys que el toco; m’ajuda molt per als espectacles perquè puc composar la música.

 

No causeu una mica d’enveja en les generacions més grans, aquests actors que a més de tenir molta i bona formació, teniu èxit entre el públic quan encara sou joves? O en el món del teatre tot és bon rotllo?
No, en cap món tot és bon rotllo. Però crec que enveja no; perquè jo també “envejo” moltes coses dels actors grans. Ells ho han tingut més difícil i, per tant, tenen moltes taules. Nosaltres estem molt mimats i la televisió ens ha idiotitzat, per dir-ho d’alguna manera. La televisió no deixa de ser un mitjà molt fals i perillós perquè et catapulta i després et creus ser no sé qui. Després ningú es recorda de tu i ho passes malament. El teatre et manté de la mà de la realitat. Muntatge rera muntatge vas aprenent i vas creixent com actor.

 

L’última de les teves obres teatrals -No et moguis- està escrita i dirigida per tu. A més hi actues. Et van els grans reptes, eh?
L’he escrita jo, però està dirigida amb la Clara Segura. Els dos ens compenetrem molt bé. Jo escric el primer guió i a partir d’aquí els dos l’anem canviant, els dos fem nostre el text i la direcció també. Però la Clara té més experiència que jo, és una bèstia, i quan es posa a dirigir...  amén!

 

No et moguis proposa una mirada crítica i irònica de la convivència de dues persones amb diferents interessos i necessitats, a partir d’una història quotidiana d’una jove parella d'artistes sense èxit (ell pintor i ella actriu).Com a la vida real, oi?
Sí, com a la vida real. La història d’una jove parella és com una excusa per pintar el món d’avui en dia, del progrés, de les presses, d’internet, de la globalització... És un món que a mi em deixa força perplex, tot i estar-hi immers. I per contrastar-ho: el món del passat, el món d’un poble com Cadaqués fa 100 anys, el seu ritme de vida, com es parlava, les creences... M’obsessiona bastant el pas del temps, com va canviant la vida de les persones. Cada cop l’individu és més solitari, està més desarrelat de la natura. I això a l’obra, de manera de vegades esperpèntica i sempre per mitjà de la comèdia, crec que ho aconsegueix reflectir. La gent surt de l’obra dient: òstia quin món! vivim en un món estrany i caòtic.

 

A l’hora de conviure i compartir, ens estarem tots tornant massa exigents, intolerants i molt egoistes?
Sí, això de l’estrès famós... És com dir que estàs constipat. Tothom ho diu constantment i això em sembla molt greu. La gent no improvisa tant com abans, no gaudeix tant del moment, perquè la societat cada cop va més encaminada al producte, a l’èxit, als diners. No hi ha tant lloc per a l’individu i per a la creació individual, i no parlo de l’art sinó de qualsevol camp. Hi ha com una roda molt gran que ens emporta, que ens iguala a tots de forma dramàtica. I sí, ens estem tornant més egoistes, i m’incloc, en el moment en què si no tens diners, no ets ningú. Cuidado, cuidado...

 

Fa anys que treballeu plegats la Clara Segura i tu. Hi ha un rotllo especial amb ella?
Sí, hi ha una química bestial. Només conèixer-la, vaig dir: uf, jo amb aquesta tia m’hi entendré. I efectivament, vam començar a escriure cosetes i a muntar un espectacle els dos sols, sense que ningú ens ajudés, i aquest va ser el nostre primer espectacle. Després va venir No et moguis i ja portem set anys treballant junts. Estem constantment embarcats en projectes comuns. Ara estem fent una pel·lícula que he escrit conjuntament amb el Marc Martínez, realitzador del Polònia. Tenim una companyia ella i jo que es diu Total Memos. I la Clara tant personalment com en el món de la interpretació m’ha ensenyat moltes coses. És una gran amiga, quasi com una germana.

 

Et molesta que el públic et conegui més pels teus personatges de Polònia que pels teus papers a obres de teatre?
És inevitable. Una nit a Polònia et veu un milió de persones i en tota una vida de teatre no et veuen ni sis-centes mil. Has d’intentar fer-ho el més autènticament possible, que després no te n’hagis d’avergonyir mai. Del Polònia? N’estic molt orgullós.

 

Acebes, Artur Mas, Fernández de la Vega, Matías Prados... Algun d’ells t’ha retret mai quelcom de les teves imitacions?
No. Bé, l’Artur Mas m’ha dit que ell no treu la llengua, i és veritat. Però la fa anar per dintre de la boca i jo la trec perquè sinó el personatge no seria tan divertit. L’Acebes, si me’l trobés, crec que em retrauria bastants coses. La veritat és que la imitació a ells també els interessa, tot això és un joc.

 

Segur que tens algun anècdota en relació els personatges de Polònia...
Milions d’anècdotes. Ara que sortirà el llibre Polònia per Sant Jordi és un bon moment perquè la gent les llegeixi.

 

Quan estàs amb la teva colla d’amics, algun gag gratuït d’aquests personatges els deus regalar, no?
Un i múltiples! Sóc un còmic impulsiu, un pallasso. Si la meva mare em diu alguna cosa, sóc capaç de contestar-li com l’Aznar o com el Matías. I jo sempre porto els meus personatges amb mi, i em poden sortir en qualsevol moment, perquè un còmic ho és les 24 hores. I els amics en són els primers beneficiaris.

 

T’identifiques amb el personatge del Cristian a El cor de la ciutat perquè és jove com tu? O no hi ha res en comú entre el Bruno i el personatge del Cristian?
No, no hi ha pràcticament res en comú. Tots hem estat bales perdudes. Allò únic és que a mi també m’agrada molt la música, però no precisament la tecno.

 

Avui en dia, si no surts a la tele, no ets ningú, oi?
No ets ningú per a la tele. Ara ja és molt poc freqüent que hi hagi grans actors que només facin teatre. Moltíssims surten a la tele. Però pots sortir-hi durant molt de temps i seguir no essent ningú. La gent s’oblida ràpid de tu, has de ser molt perseverant. Allò important és treballar en teatre, que és el que et dóna les taules.

 

Què penses que és allò que més preocupa actualment a un persona jove que viu a Barcelona?
El sous ridículs que hi ha i el preu de la vivenda, que és una cosa bastant increïble.

 

Explica’m quins són els teus projectes de futur a curt termini. I a llarg termini, n’hi ha algun que es pugui explicar?
A curt termini, l’obra Arcadia, una comèdia molt anglesa, que estreno el 3 de maig a la sala petita del Teatre Nacional (TNC). I a llarg termini, aquesta pel·lícula que just ara l’estem bellugant, a veure si els productors piquen i  podem rodar-la el més aviat possible. Més que un projecte és un somni perquè el cinema m’apassiona.

 

Proposa’m una pel·lícula i una obra de teatre per anar a veure?
Una pel·lícula per anar a veure... Little Miss Sunshine, una de les possibles oscaritzades, és molt bona. I una obra de teatre... De les que estan ara en cartell gairebé no n’he pogut anar a veure cap... la Revista Negra, al Tívoli, no està malament.

 

I per acabar, amb quina imatge de Barcelona et quedes?
Hi ha tantes... Perquè a mi Barcelona m’agrada tant... La ciutat des de dalt, des del Tibidabo, un dia clar, aquells en els que es veu el mar i tota la ciutat, des d’una terrasseta. És un luxe que tenim, la muntanya de Collserola i el mar.

 

 

Mónjovebcn