Bruno Oro és abans que res actor. És famós a Catalunya especialment per les seves recordades aparicions en telenovel·les, a "Polònia" -el programa estrella de TV3, la televisió pública catalana- i ara, a "Vinagre" del que és director, guionista i actor.

De pare italià i crescut entre Nàpols i Barcelona, el Bruno sempre ha compartit el seu amor per la interpretació i la música, dues aficions que formen part de la seva vida des de petit: de nen ja imitava personatges famosos, però també componia cançons. La interpretació, i especialment el seu vessant humorístic, van començar com un "hobby", com una diversió, i es van anar convertint en la seva professió. Però la música ha continuat sent present en la seva vida, ja que continuava creant temes musicals de diversos gèneres com la cançó italiana, el jazz o el blues. "Toca negre" li deia al seu saxofonista, Liba Villavecchia.

 

Ara ens proposa Napoli, un disc amb catorze cançons d'una evident influència de la cançó italiana, entre clàssica i moderna, i elements de rythm & blues i funk. El disc està cantat en italià, perquè ara mateix, diu, li fa vergonya cantar en català o castellà. L'italià li serveix com a màscara per afrontar la por. Les cançons parlen de la solitud ("Mamma"), la mort ("Sogno", "Talla") i sens dubte els temes de sempre: l'amor ("Georgina"), la infidelitat ("Rocio"), l'humor ("Francesco", "Don Tano").

A priori podria semblar el típic disc del "famós que es posa a cantar". Però d'entrada, sorprèn pels padrins que porta: el seu mànager és Jordi de Ramón (exmànager de Maria del Mar Bonet), la discogràfica és la d'Andréas Claus (exmànager de Lluís Llach) i la producció artística corre a càrrec de Maurici Villavecchia.

 

I efectivament, quan un escolta el CD, s'oblida del "famós" i apareix el trobador. Aires de Paolo Conte, encara que ell diu que prefereix Pino Daniele o Lucio Battisti. I sens dubte l'actor és allà, sempre present. El Bruno no nomes canta. Interpreta i modula la veu i el timbre, representant cada un dels personatges que intervenen en la cançó. No queda tan lluny l'actor del cantant: "Un concert és escènic per definició".

És un CD pulcre. Ben produït, honest. El Bruno es mostra molt sincer quan afirma "si no fos per la televisió jo no l'hauria pogut gravar. Després he tingut la sort que ha agradat. M'hagués fet vergonya treure un mal disc".

 

El pròxim 28 de novembre estrenarà Napoli a la Sala 2 de l'Auditori de Barcelona. Respecte als seus projectes internacionals és molt realista: "fora de Catalunya ningú no em coneix. És començar de zero, la qual cosa em fa molta il·lusió perquè de vegades tens ganes que ningú no et conegui."

El Bruno no pretén abandonar el seu "verdader ofici" que és el d'actor, però s'acomiada amb una petita declaració d'intencions: "Estic escrivint cançons per al meu segon disc... "