Irònic i brillant Stoppard
Arcàdia,de Tom Stoppard (1937), el text més ambiciós de l'autor britànic - encara que nascut a Zlín, a l'antiga Txecoslovàquia-, va ser estrenat el 1993 en el National Theatre londinenc. Tant o més premiat que seu Rosencratz & Guildenstern llauri dead (1966), Arcàdia és un producte dramàtic d'arquitectura complexa, amb un conflicte central polièdric i lliscadís, tractat en dos temps separats per més de segle i mig.
Amb l'ajuda de Bibiana Puigdefàbregas, Ramon Simó ha construït aquest laberint árcade de forma molt sòlida i atractiva. Director i escenògrafa el van tenir clar: el xoc entre la Il·lustració i el caos, entre la ciència i el sentiment, entre la certesa matemàtica i l'atzar, entre unes criatures de principis del segle XIX enlluernades per la brillantor de la Raó, i altres de l'informatitzat segle XX, especulatives, petulants i frívoles alhora..., l'escenari de l'esmentat enfrontament anava a ser una espectacular biblioteca, estança, per cert, que omet l'acotació primera de Stoppard, que proposa una "sala espaiosa" amb funcions d'"aula escolar".
Simó i Puigdefàbregas van fer doncs de Sidley Park, la mansió dels Coverly, on transcorre el relat, un gran temple del saber, obert a un idíl·lic jardí prerromàntic. El desafiament de l'autor va consistir a unir en aquest únic espai les dues accions - la històrica i la contemporània-, que se succeeixen sense canvi de decorat al llarg de sis escenes. En la setena, Stoppard va donar el salt mortal, fent que els personatges del segle XIXy els del XX coincidissin en una mateixa situació, encara que cada un dialogués només amb els de la seva època.
La curiositat del matemàtic Valentine Coverly (David Bagés), obsessionat pels algoritmes amb què tràfic d'esbrinar les magnituds precises de certes poblacions avícoles, es veu desafiada pels quaderns de la seva antecessora Thomasina (Mar Ulldemolins), un precoç cervell fosforescent que va creure descobrir la Nova geometria de els formes irregulars.
Septimus Hodge (Bruno Oro), el tutor de la noia, va deixar un rastre biogràfic omplert d'enigmes pels que s'interessaria Hannah (Victòria Pagés), eminent estudiosa de Lord Byron, especialitat que l'enfronta a Bernard (Jordi Martínez), acadèmic poc escrupolós que creu descobrir aspectes inèdits de la vida del poeta viatger, que, pel que sembla, va residir per un temps a Sidley Park...
Entre els dos moments cronològics referits, l'autor va teixir una xarxa de debats i complicitats arborescent, molt suggestiva. Amb diverses deduccions. Les principals: que la certesa absoluta és inabastable per la ciència i que la felicitat rau en l'imponderable. Els qui les qüestionen són tractats per Stoppard amb ferocitat demolidora o amb la cruel ironia que suggereix el propi títol de l'obra.
La traducció de Màrius Serra sona brillant, meticulosa. Eficaç la direcció de Simó en el plantejament de les situacions i en el moviment escènic. El rodatge de l'espectacle haurà de corregir certes irregularitats interpretatives. És un tant excessiva encara la distància que hi ha entre el superb treball|feina de Jordi Martínez o les grans actuacions de Victòria Pagés i David Bagés, i la tasca una mica opaca de Cristina Plazas, de Santi Ricart, o Mar Ulldemolins, massa reclinada en la cantarella de nena setciències i malcriada o la de Bruno Oro, en qui creiem descobrir una lluita sorda perquè no es colin al seu paper el guaperas Artur Mas o l'inefable Acebes de la Polònia televisiva.
Joan-Anton Benach
L'Avantguarda
